Desafio Lurbel El Calar de Rio Mundo - Riópar (Albacete) 12/04/2015

Per tercer any consecutiu, la població d’Albacete de Riópar, acollia l’exigent prova organitzada conjuntament entre la marca de tèxtil ontinyentina Lurbel, el club esportiu Bajera Bike Hellín i l’ajunta-ment d’aquest petit poble.
El CEX estava allà altra vegada, des de la primera edició no ha faltat cap any, i no podria per-dre’s l’oportunitat de participar-hi en aquesta nova edició, prova dura allà on les haja i que presentava quatre modalitats: la marxa senderista no competitiva, 25 k., 45 k. i 65 k.
Així que un nodrit grup de xixonencs i xixonenques van acudir per participar-hi i, alhora, com-petir-hi, amb les famílies, amb les novies i els novis.
Principalment, el grup més nombrós era el del CEX però, també teníem corredors del Club ciclista xixonenc o de CAFS. En total 19 corredores repartits en les tres categories 25 K. (amb 8 corredo-res), 45 K. (amb 8 corredors) i 65 K. (amb 3 corredors).
L’expedició va començar divendres 10 d’abril, on les primeres famílies anaren arribant a poc a poc al campament base que el teníem en Fuente el Ojico. Un complex de cases rurals molt ben equipa-des. L’amo del complex, Emiliano, ens comentava que tenia 2 de 3 espigues (catalogació de les cases rurals, com els hotels que tenen estreles, les cases espigues).
Dissabte arribaren la totalitat de corredors; alguns aprofitaren per pegar una volteta pels vol-tants del campament, altres per visitar el naixement de Río Mundo, molt transitat per la verdor dels paisatges, entre roures, carrasques i pins negres, i molta aigua. Lloc també molt conegut per les cavi-tats que té.
A la tornada del paratge, parada tècnica per agafar els dorsals i retratar el moment en el pho-tocall que tenia l’organització preparat.
L’espíquer ja ens ha captat, ja comencem a ser-li uns coneguts, i la seua veu potent retomba en tot el poble: “Eixos xixonencs, que ja estan per ací”.
Aprofitem l’avinentesa per fer un bon arròs en conill. L’arròs és l’excusa per entaular conver-ses on regna la bona convivència. Som un grup molt nombrós amb caràcters molts diferents, amb un element comú, el gust per la muntanya, i com l’any anterior es crea un bon clímax.
De vesprada hi ha xarrades específiques: sobre alimentació, sobre superació, sobre el material obligatori... aquells que no tenen fills poden anar, la resta vigilem la xicalla.
Va fent-se de nit, acudim als caus, hi ha tres corredors que s’han de llevar del llit a mitjan ma-tinada, 3:30 hores sona el primer mòbil. Panxo i el matrimoni Ferrer-Romero comencen el desafiament a les cinc del matí. Hi ha frescor, i la música els escalfa l’ànima. Davant seu tenen un cursa molt exi-gent, superar quatre cims que progressivament augmenten la seua altitud: el Calar per la caseta dels Pastor (1405 m.), el Padroncillo (1568 m.), la Sarga (1760 m.) i l’Almenara (1794 m.).
Per participar en aquesta cursa ens hem preparat de valent; moltes hores invertides en quilòmetres i desnivells, preparació física pura i dura. Carreres com la de Senija (Alacant), el Buitre (Moratalla), la marató d'Espadà (Castelló), la marató de l'Infern Trail (Vall de Laguar, Alacant), l'Ultra Trail de les Fonts (Tarragona), o la perimetral de Javalambre (Terol) són alguns exemples.

Així, Panxo, representant del CEX en aquesta categoria, feia una gran carrera, demostrant la seua desmesurada força i Vicky Romero arribava la segona de la categoria de màster i tercera en la general.
Els de 45K. comencen a obrir l’ull a les sis del matí. Hem de desdejunar dues hores abans del tret d’eixida. Hi ha 8 corredors en aquesta modalitat (Pelusa, Box, Rubén, Melgar, Ato, Lauren, Josep Miquel i Calderilla).
A dos quarts de huit comença un plugim, sentim com bufa el vent en els pics més alts. L’aigua cala la roba tècnica, traiem els impermeables i ens mirem, açò serà una cursa un poc més dura i perillo-sa per tenir el terreny banyat, així tindrem baixades tècniques amb l’afegit del fang i pedres relliscoses.
Els de 45K. pujaven els pics anteriors excepte el de la Sarga. El nostre campió particular, Pelu-sa, agarrava les primeres posicions. Rubén Martínez tampoc s’escapava de la vista competitiva, Ato, defensava també un bon lloc, i Lauren, Box, Josep i Caderilla feien la seua particular cursa.
Amb tot, el company del CEX José Luís Domenech, Box, gran esportista, no pogué superar la seua lesió d’esquinç i hagué d’abandonar al quilòmetre 30. L’any vinent de segur que ens donarà els seus comentaris espontanis i directes que tant ens agraden.
També esperem que Borja Llinares i Alex FAjardo es recuperen d'ambudes lesions al genoll i puguen estar entre nosaltres.
A les 9:30 del matí eixien els de 25K. També altre grup nombrós (Nandi, Ausiàs, Ramos, Pepet, Edu Ferrer, David Picó, Eva i Cristina). Aquests feien les dues primeres muntanyes (el Calar i el Padron-cillo).
No per ser la cursa més curta era menys dura. Per a alguns, com Ramos, era la seua primera carrera, i per als corredors del CEX Nandi i Auisàs també una prova d'aquestes característiques.
Les tres curses passaven pel paratge dels Chorros i el cim del Padroncillo i en sentit contrari la marxa senderista, potser una decisió no encertada per part de l’organització perquè entre uns que pu-jàvem i altres que baixàvem ens molestaven i tanta pedra solta era perillosa. A més, alguns senderistes es posaren a córrer, cosa prohibida en el reglament.
Històries en una carrera hi ha moltes per contar, són moments que vas superant quilòmetre a quilòmetre, hi ha vistes a l’alt de la muntanya que són el vertader premi, i la companyonia al llarg de tantes hores que comparteixes amb gent que és una desconeguda però, que eixos moments són com si els conegueres de tota la vida.
Arriben els últims quilòmetres, fas una reflexió, paga la pena fer aquest esforç? És una pregun-ta difícil de respondre, amb diferents respostes. Molts es pregunten que no és bo, altres que et des-trossa cossos... parlem de superacions personals, reptes que et fan entendre’t millor a un mateix.
Com l'any passat el triomf personal d'arribar a meta i trobar-te tota la gent aplaudint-te, en-trar amb els fills a meta, no té preu.
Que per molts anys puguem repetir aquesta gran aventura, una experiència esportiva exigent, i més que gratificant.
Com deia aquell: el patiment és passatger però... ja sabem... la glòria és eterna.

 

Josep Miquel Arques

Compartir: