LA FESTA DE LA MUNTANYA XIXONENCA
El diumenge 16 de novembre se celebrà per quarta vegada consecutiva la pujada a la penya Migjorn 1.226 m, aquest símbol xixonenc que ja apareixia en la Crònica de Bernat Des-clot de 1275:
«E foren bé vuit míl·lia hòmens a peu, e meseren-se en la Pena de Xixona, qui és en-tre Alacant e Xàtiva, e corregren en l’horta d’Alacant, d’Alcadre, e preseren tots los sarraïns qui hi estaven paliers per los hòmens d’Alacant e veneren-los tots. E puis corregren per lo regne de València, lla on los sarraïns estaven, e preseren-ne molts e els veneren».
Conquerir el seu cim és el premi personal de qualsevol participant i que enguany te-nia la novetat de la pujada i baixada dels Quatre Barrancs i que feia més selectiva la cursa, a més, les pluges de les darreres setmanes havien desfigurat les sendes que els corredores ha-vien xafigat en els barrancs del Salt del Moro i del barranc de la Cova dels Corrals.
La darrera dificultat era el reeixiu que a causa de la humitat tinguérem al llarg dels pràcticament els 22 km del recorregut.
Al voltant de les set i mitja, els primers corredors arribaven mentre el sol eixia per Cabeçó d’Or. Els darrers retocs organitzatius s’enllestien (entrepans, so, dorsals...) i els col·laboradors, peces claus en aquest gran trencaclosques, agafaven posicions.
Els corredors escalfaven pels voltants del camp de futbol i en la façana de l’empresa torronera Antiu Xixona. Abans de tocar les nou, l’espíquer xixonenc, Mario Carbonell, dema-nava respecte per a l’entorn muntanyenc (les penyes del Migdia) i es feia el necessari i justifi-cat minut de silenci per les víctimes a París.
Les nou i cinc minuts, tot preparat i amb un compte arrere es donava l’eixida. Eixida forta, segons comentava el guanyador, Sergio Gutiérrez. Els corredors no volen agafar el pos-sible embut del betlemet.
En l’acabament del sender del Castell ja se senten les dolçaines i els tabals dels Arre-plegats que ambienten l’inici de la pujada a la penya Migjorn.
Comença el camí de la Mandola que acabarà a l’altura del dipòsit d’aigua. Corredors i corredores es deixen caure i estirar un poc les cames.
La cursa, que en els primers quilòmetres és molt ràpida, s’enfila per la via pecuària del cabeç dels Nanos, primera senda mitjanament tècnica i que acabarà a la font de Cotelles.
Camí del Riuet fins la baixada al riu Coscó i la pujada fins retrobar el segon tram asfal-tat fins retrobar altra vegada el llit del riu Coscó, que en aquest tros duia les aigües sobrants de la font de Nutxes.
Els corredors xafiguen fortament l’aigua i s’intenta recuperar un poc l’alè. No importa tenia les sabatilles banyades, més que no perdre la posició.
Arriben a la font de Roset, seca, i alleugen la set en el primer avituallament a base d’aigua i isotònics. A partir d’aquest moment tothom s’adona que la duresa comença.
L’aqüífer de Roser indica la primera pujada forta, pedregosa, que acabarà a la Llibre-ria (topònim per la superposició de pedres que semblen llibres).
El camí s’endinsa per l’ombria en un dels trams més nets, ràpids i bonics de la cursa. Acabarà al Salt del Moro on es baixarà al llit del barranc i que conduïx als participants fins l’encreuament dels Quatre Barrancs. Tram molt tècnic i pedregós.
Continuen pel riu fins salvar la presa de Roset. És en aquest punt on s’adonen de les fortes pluges de fa unes setmanes. El sol pega de cara i s’ha d’anar amb compte per no fer-te una recalcada. En el km 9 es troba el segon avituallament (sòlid i líquid).
Comença el punt del no-retorn, a les penyes de Roset, hi ha espectadors que animen, que donen forces. Alguns corredors es lleven les peces de roba tècniques, el dia ha eixit es-plèndid i el sol calfa.
La pujada a Roset es fa a ritme, només els primers classificats la fan corrent. Pujada també tècnica plena de pedres planes, amuntonades, i que no arriben a ser un pedregal.
A l’altura de la cova Verda, la cursa rodeja la muntanya fins a l’altura del penyal de Roset que baixa fins el final del barranc de la Cova dels Corrals i comença el tros nou.
Aquest tros tenia 200 metres de desnivell positiu en poc més de 400 metres i es puja-va pel mig del barranc. Hi havia parts que la inclinació superava el 45%. Arribava quasi al camí de la segona Querena i baixava per la lloma oposada; baixada, fins i tot, més tècnica, i que els organitzadors la van arreglar perquè no tinguera tant perill. Aquest nou tram li atorgava l’ad-jectiu de més trail, més muntanya, i la feia un poc més selectiva. Al llarg d’aquest nou tros els corredors patiren i comprovaren les pujades i baixades exigents, que la humitat feu un poc més perillós.
El penúltim tram tècnic eren els 4 km del barranc de la Cova dels Corrals, també en la desfiguració de la senda i que es va marcar de la millor manera possible.
A l’avituallament tercer, es reposaven les forces, que ja anaven un tant tocades, i co-mençaven un regall d’espectadors i fotògrafs, com Eli Mezzo, o un gran corredor, Xesco Ba-llester, que animaven de valent i que unflaven ànims necessaris.
Quedava el darrer escull dur, exigent; salvar els 100 m de desnivell fins coronar la penya Migjorn. En aquesta part, els corredors es creuaven amb un grapat de caminants.
L’arribada al cim significava que ja tenies quasi el 70% de la cursa feta, i eixa satisfac-ció es feia més gran a l’albirar el mar, el Puig Campana, el Maigmó, el Montcabrer, l’Aitana.
Alguns corredors estiren un poc els bessons i els quàdriceps, poc perquè es vol arribar aviat. El darrer tram vertaderament tècnic és la baixa per la banda est de la penya. Sembla que no hi haja camí, però que comprovem que està molt ben delimitat.
Els qui pujaven per aquesta part demanaven la necessària prudència, però els ànims, en aquests moments estan exaltats. S’arribava al coll, i ara és altre dels moments on els co-rredors ho donen tot, una senda neta i una baixada pronunciada que s’acabarà al mas del Butanero.
Ja es veu el Castell i aviat el camp de futbol, i el somriu i la satisfacció d’haver finali-tat una gran cursa, organitzada pel Centre Excursionista de Xixona.
Respecte a la participació acabaren un total de 311 participants, on el guanyador absolut fou Sergio Gutierrez Ferrol en sènior masculí i Anabel Nicolau Martínez sènior feme-ní.
Respecte a la participació xixonenca, el que ja ens té habituat a les seues victòries, Joan Carles Orquín, Pelusa, i la sorpresa, una potència que donarà que parlar, Víctor Mañogil Llinares, Nanú, en segona posició, i en tercer lloc, el que també ha fet pòdium en les dues edicions anteriors, José Martínez Sánchez, Pepet.
En la part fèmina, la gran sorpresa i que s’ho ha treballat molt, Roser Nicolau Picó, que pujada al primer caixó, en segon posició, la veterana i experimentada corredora, Vicky Romer Santonja i en tercer lloc, altra sorpresa, Mònica López Garrigós.
No podríem acabar aquest escrit sense l’inestimable col·laboració dels socis del CEX, i els vora cinquanta col·laboradors que van estar en tot moment pendent de què aquesta IV pujada a la penya Migjorn fou un èxit.
Salut i muntanya!
CORREDORS DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE XIXONA
NOM POSICIO GENERAL POS CATEGORIA TEMPS
Joan Carles (Pelusa ) 5 1 2:15:19
Ruben Martinez (Kuket) 26 20 2:35:56
Francisco Peralta (Panxo) 28 7 2:36:15
Laureano Garcia 36 27 2:41:58
Toni Alcover (Ato) 39 28 2:42:33
Joan de Déu Martines (Cucu) 41 12 2:43:17
Josep Miquel Arques 70 49 2:54:04
Juan Pablo Herrero 107 37 3:06:27
Jose Enrrique Blanquer (Xavo) 118 75 3:09:08
Rodrigo Mira Escoda 147 87 3:14:33
Fernando Orquin (Nandi) 159 60 3:1914
Ausias Garrigos Sirvent 222 122 3:48:47
