Es tracta de la primera marató de muntanya que es celebra a la província d’Alacant amb un itinerari que encadena totes les serres perimetrals del terme municipal de Finestrat, com el Portell de Lopes en “Els Castellets”, el Pas de la Rabosa en la ombria del Puig Campana, el Tossal de la Senyal en la “Serra Cortina” y la “Serra d’Orxeta”. Aquest recorregut combina parts molt tècniques tant en ascens com en descens, com són les pujades als Castellets o a la Serra Cortina amb un elevat pendent i altres de dificultat física com la pujada a la Serra d’Orxeta perquè apareix en els últims trams de la marató on les forces dels corredors ja van minvant. Es recorren paratges molt variats on sempre està ben present el Puig Campana.
Anem un bon equip des de Xixona, César (Calderilla), Xesco, José Luis (Box), Laureano i Vicky. Quedem a les 6h en el Oro Negro i puntuals partim cap a Finestrat. Després d’un cafenet i canviar-nos, ens fem la foto de l’equip (l’amic Pere conegut en Xerta) i ens disposem a començar. Alguns estem nerviosos, Calderilla perquè té mal al turmell, Vicky per no recaure de la lesió i Laureano perquè li hem dit que tardarem 8 hores en fer-la i ell pensava que unes 4 o 5, je je ... Eixim tranquils, bastant junts i poc a poc va desfent-se el grup. Finalment Box tira endavant, es troba bé, segueix Vicky, Calderilla es reserva per cuidar-se el peu i vore si li fa efecte l’ibuprofeno i al mig estan Xesco i Laureano. Ens hem rigut molt perquè Xesco s’avançava als avituallaments i cridava “Laureanoooo, ¿de que te pido el bocadillo?, ¡de jamón!, pues ahora te lo preparan...” Així hem estat un bon tros fins que Laureano s’ha quedat a quatre potes intentant que se li’n passaren les rampes que li agafaven als abductors. Estem al voltant del quilòmetre 30 i ens resta la part més dura, diuen, de la carrera, més que res pels quilòmetres que ja han fet les nostres cames.
Acabada l’ultima pujada ja sols ens resten 2 quilòmetres més de baixada tècnica i 3 d’aproximació a Finestrat, on finalment trobem la meta, animats de manera espectacular per un speaker que ens ha fet sentir com campions, del primer a l’últim. Finalment, hem quedat tots molt contents, Vicky, perquè s´ha trobat bé de la lesió i ha anat de menys a més i la resta, sobretot, per finalitzar la seua primera marató de muntanya i en bones condicions, llevat de les múltiples rampes que han tingut Box i Laureano i que els ha deixat paralitzats com una estàtua més d’una vegada tal volta degut a l’excessiva calor i la deshidratació que pot haver-nos generat. Fins i tot el peu de Calderilla ha respost a l’ibuprofeno i ha anat millorant a llarg de tota la carrera. Les nostres cares de felicitat a l’entrar en meta ho diuen tot. Després de les dutxes i d’arreplegar el trofeu ens anem a dinar un entrepà i a continuar la risa que no ens ha abandonat en tot el dia. Tenim "agulletes" a la mandíbula més que a les cames.
